Ja m’ho deia la meva àvia “no diguis blat si no és al sac i ben lligat”. I ahir, aquesta dita popular es va fer realitat per a un amic meu, el Marc Coma. Ell ja havia avisat. No valen les alegries abans d’arribar al Llac Rosa. Encara queda molta cursa. Tots acostumem a desfemar la nostra eufòria un cop deixem enrera Mauritània. I això a vegades és perillós. La navegació, les pistes ràpides i els perills són presents fins a les portes de Dakar. La relaxació no pot ser possible fins l’últim minut. Una caiguda et pot deixar fora de la cursa com ha estat el cas del Marc però també s’ha d‘anar amb molt de compte amb la mecànica, el meu cavall de batalla des de fa molts dies. Ja hem fet gairebé 8.000 km i no és el moment de fer una badada que em pugui allunyar del pòdium de Dakar.
Avui disputarem una especial de poc més de 200 km. Ja podrem veure a la llunyania Dakar però per arribar bé caldrà orientar-se correctament. Fins i tot podriem tenir la possiblitat d’esgarrapar alguna posició més a la classificació general. Fins ara no era un tema que em treiés el son però ara m’ho miro amb uns altres ulls.
Demà seré al Llac Rosa. Llàstima que no em pogueu acompanyar però jo pensaré amb tots els que durant aquests dies m’heu estat recolzant amb els vostres missatges de suport.
