Ahir vam trobar-nos amb una etapa purament dakariana. La més dura d’aquesta edició, i l’especial més llarga. Si llegiu aquesta crònica vol dir que hauré arribat molt tard al campament. Per tant, deixeu que us expliqui una curiositat del nostre dia a dia: el menjar.
Al campament hi ha una haima molt gran que serveix de sala de reunions i menjador (fins i tot, els pilots de moto que arriben molt tard s’hi queden a dormir). Al matí ens preparen un esmorzar abundant, amb moltes calories i hidrats de carboni. Un cop esmorzats, ens donen un bosseta, el picnic, amb una quinzena de coses diferents: fruits secs, barretes energètiques, beguda isotònica, fuet, gominoles, compota de poma, amanides enllaunades ... Els motoristes tenim problemes d’espai, per tant, la buidem allí mateix i només agafem el què més ens agrada. La resta del dia fem el que podem. Jo m’assorteixo de barretes i pastilles que la casa Santiveri em prepara per a cada etapa. I si tanta gana tinc, a l’enllaç em poso al costat d’un camió i demano que em donin alguna cosa per menjar.
A les altres edicions, quan feia quatre dies que hi erem tot tenia el mateix gust. Sempre ens donaven la mateixa pasta, la mateixa carn, les mateixes salses. Però l’organització ha anat millorant i fa uns dies fins i tot ens van donar un entrecotte per sopar.
